 |
| Fortografia de Rafael Magallanes |
Plaf!
Plaf! En mig del
silenci de la nit aquella gota colpeja la ceràmica del plat de la
dutxa, sense mostrar el menor símptoma de fatiga. Va congriant-se a
l'arruixadora. Just a dos metres i deu centímetres del terra, es
forma una bombolla cada cop més gran, que va separant-se poc a poc,
encara unida per un fil cada cop més prim, fins que el pes venç la
tensió superficial d’aquell cordó umbilical d’aigua, aquell
conducte que l'uneix al seu origen, a la humitat de més enllà,
aquella que ve per les canonades des de distàncies insospitades.
Plaf! Un minut. Ha
passat seixanta segons des del darrer esclafit que havia fet la gota
en trobar-se amb el terra. Seixanta segons durant els qual ha anat
formant-se una nova gota, allà dalt, tot just a dos metres i deu
centímetres. I el pes d’aquella gota ha trencat la feble membrana
del seu cordó umbilical i s'ha precipitat en caiguda lliure des
d’una altura de dos metres nou centímetres i set mil·límetres,
cap al seu destí inexorable. I ha caigut amb una acceleració
constant de 9,8 metres per segon al quadrat, fins que s'ha trobat amb
una resistència inamovible, que frenava aquella velocitat cada cop
més elevada. S'ha trobat amb un obstacle insuperable en aquell
precís moment que s'esgolava el darrer segon d'aquell llarg minut. I
la gota ha fet aquest darrer crit de desesperació.
Plaf! Intente
dormir, però cada gota començava un nou cicle de seixanta segons.
Cada gota obri un temps d’espera que no em deixava conciliar la
son. Aquesta dutxa que ara només deixava caure una gota cada minut,
s’ha convertit en una clepsidra que marcava el temps de la vetlla.
Recorde com en un somni el temps en que quan em despertava em posava
sota el seu doll, una arruixadora que atomitzava el raig d’aigua, i
em deixava submergit sota la seua pluja de gotes microscòpiques que
enriquia l’aire. L'oxigen, que alliberaven aquelles petites gotes,
foragitaven les boires dels mals sons i m'omplien d’optimisme.
Aquella no era sols una dutxa per al cos, també era una dutxa per la
ment. Si la feina me retornava al pessimisme, en tornar a casa al
vespres tornava a fer una neteja d’ànim i me preparava per dormir,
per viatjar a un somni reparador.
Plaf! De nou
l’esclafit d’una il·lusió ara llunyana, com el so d’un gong.
M’ha fet vibrar, fins i tot, l’ànima com si fora una làmina de
cristall i se m'ha clivellat. El so del pas d’un temps que
s’allunya, d’un temps que ja no tornarà. Per la televisió ens
alertaven de la gran sequera que estàvem patint, de les restriccions
d’aigua. Primer creguérem que era per un poc de temps, però passa
l’estiu i no vingueren les tronades. Arribà l’hivern sense haver
rebut cap pluja de tardor. Tornà la primavera amb un sol que feia
esclafir les pedres, amb un cel blau com una la mar, però eixut com
un desert. I aleshores no hi havia aigua ni per produir electricitat.
Ara sols hi tinc una trista bombeta que emet una llum malaltissa que
m’afona en la penombra dels meus pensaments.
Plaf! No puc
dormir. No tinc forces ni per eixir al carrer. Ja no tinc treball. Ja
no hi ha treballs. Sona la ràdio. Què estrany!, porta setmanes
sense emetre cap so. Sempre el tinc engegat, per si de cas hi ha
alguna notícia interessant..., per si de cas hi ha alguna
notícia..., per si de cas diuen alguna cosa..., per si de cas sona
alguna música que m’alegre una mica. Han dit que aquest vespre
donaran l’aigua, però només per la meitat dels habitatges.
Plaf! A sobre de
la taula tinc una poma roja, una promesa d’humitat, l’únic
aliment que em queda. Me’l reserve per després de la dutxa, per si
de cas hi tinc sort i em toca. Ja arriba el moment. Estic ací sot la
gota. Ja no xoca contra el terra, ara xoca contra el meu cap. Espere
amb deler el moment de tornar a sentir com l’aigua recorre el meu
cos, com me penetra pels narius i per la boca. Sentir-la davallar per
la meua pell, calar la pell. Sentir-me humit, negat d'aigua.
Plaf! No ha hagut
sort. Torna el so de la clepsidra. Torna la foscor a l’ànim. Sona
de nou l’aparell de ràdio. Què curiós!, durant tant de tant de
temps silenciós i hui es desperta dues vegades.
‒ S’ha produït un
greu accident. Per una errada tècnica s’ha vesat un líquid
altament corrosiu a la xarxa de distribució de l’aigua de boca.
Com a conseqüència d'accident, que casualment s’ha produït en el
mateix moment que es donava l’aigua a la meitat dels habitatges, ha
mort d’un terç de la població, que en eixe moment es trobava
gaudint d’una dutxa refrescant.
‒ Les autoritats han
titlat de catàstrofe aquest fet, encara que lamentable, ve a donar
un respir a l’actual sequera. Es tornarà a la situació de
restriccions anterior, després de netejar d'àcid la xarxa de
distribució d’aigua.
