dilluns, 29 de juliol del 2013

Plaf!

Fortografia de Rafael Magallanes

Plaf!



Plaf! En mig del silenci de la nit aquella gota colpeja la ceràmica del plat de la dutxa, sense mostrar el menor símptoma de fatiga. Va congriant-se a l'arruixadora. Just a dos metres i deu centímetres del terra, es forma una bombolla cada cop més gran, que va separant-se poc a poc, encara unida per un fil cada cop més prim, fins que el pes venç la tensió superficial d’aquell cordó umbilical d’aigua, aquell conducte que l'uneix al seu origen, a la humitat de més enllà, aquella que ve per les canonades des de distàncies insospitades.

Plaf! Un minut. Ha passat seixanta segons des del darrer esclafit que havia fet la gota en trobar-se amb el terra. Seixanta segons durant els qual ha anat formant-se una nova gota, allà dalt, tot just a dos metres i deu centímetres. I el pes d’aquella gota ha trencat la feble membrana del seu cordó umbilical i s'ha precipitat en caiguda lliure des d’una altura de dos metres nou centímetres i set mil·límetres, cap al seu destí inexorable. I ha caigut amb una acceleració constant de 9,8 metres per segon al quadrat, fins que s'ha trobat amb una resistència inamovible, que frenava aquella velocitat cada cop més elevada. S'ha trobat amb un obstacle insuperable en aquell precís moment que s'esgolava el darrer segon d'aquell llarg minut. I la gota ha fet aquest darrer crit de desesperació.


Plaf! Intente dormir, però cada gota començava un nou cicle de seixanta segons. Cada gota obri un temps d’espera que no em deixava conciliar la son. Aquesta dutxa que ara només deixava caure una gota cada minut, s’ha convertit en una clepsidra que marcava el temps de la vetlla. Recorde com en un somni el temps en que quan em despertava em posava sota el seu doll, una arruixadora que atomitzava el raig d’aigua, i em deixava submergit sota la seua pluja de gotes microscòpiques que enriquia l’aire. L'oxigen, que alliberaven aquelles petites gotes, foragitaven les boires dels mals sons i m'omplien d’optimisme. Aquella no era sols una dutxa per al cos, també era una dutxa per la ment. Si la feina me retornava al pessimisme, en tornar a casa al vespres tornava a fer una neteja d’ànim i me preparava per dormir, per viatjar a un somni reparador.


Plaf! De nou l’esclafit d’una il·lusió ara llunyana, com el so d’un gong. M’ha fet vibrar, fins i tot, l’ànima com si fora una làmina de cristall i se m'ha clivellat. El so del pas d’un temps que s’allunya, d’un temps que ja no tornarà. Per la televisió ens alertaven de la gran sequera que estàvem patint, de les restriccions d’aigua. Primer creguérem que era per un poc de temps, però passa l’estiu i no vingueren les tronades. Arribà l’hivern sense haver rebut cap pluja de tardor. Tornà la primavera amb un sol que feia esclafir les pedres, amb un cel blau com una la mar, però eixut com un desert. I aleshores no hi havia aigua ni per produir electricitat. Ara sols hi tinc una trista bombeta que emet una llum malaltissa que m’afona en la penombra dels meus pensaments.


Plaf! No puc dormir. No tinc forces ni per eixir al carrer. Ja no tinc treball. Ja no hi ha treballs. Sona la ràdio. Què estrany!, porta setmanes sense emetre cap so. Sempre el tinc engegat, per si de cas hi ha alguna notícia interessant..., per si de cas hi ha alguna notícia..., per si de cas diuen alguna cosa..., per si de cas sona alguna música que m’alegre una mica. Han dit que aquest vespre donaran l’aigua, però només per la meitat dels habitatges.


Plaf! A sobre de la taula tinc una poma roja, una promesa d’humitat, l’únic aliment que em queda. Me’l reserve per després de la dutxa, per si de cas hi tinc sort i em toca. Ja arriba el moment. Estic ací sot la gota. Ja no xoca contra el terra, ara xoca contra el meu cap. Espere amb deler el moment de tornar a sentir com l’aigua recorre el meu cos, com me penetra pels narius i per la boca. Sentir-la davallar per la meua pell, calar la pell. Sentir-me humit, negat d'aigua.


Plaf! No ha hagut sort. Torna el so de la clepsidra. Torna la foscor a l’ànim. Sona de nou l’aparell de ràdio. Què curiós!, durant tant de tant de temps silenciós i hui es desperta dues vegades.
S’ha produït un greu accident. Per una errada tècnica s’ha vesat un líquid altament corrosiu a la xarxa de distribució de l’aigua de boca. Com a conseqüència d'accident, que casualment s’ha produït en el mateix moment que es donava l’aigua a la meitat dels habitatges, ha mort d’un terç de la població, que en eixe moment es trobava gaudint d’una dutxa refrescant.

Les autoritats han titlat de catàstrofe aquest fet, encara que lamentable, ve a donar un respir a l’actual sequera. Es tornarà a la situació de restriccions anterior, després de netejar d'àcid la xarxa de distribució d’aigua.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Docència participativa

Educació d'adults http://rayeduca.info/rayeduca_educacion_adultos.htm

Docència participativa


Era primera hora de la tarda. L'aula estava plena, de gom a gom. Els alumnes esperaven expectants a la professora de llengua catalana. Des de feia un temps que les classes de català havien experimentat un creixement de l'alumnat espectacular. El nombre de matrícules era a totes llums insuficient i s'havia tingut que establir un rigorós ordre de selecció, procés desconegut fins aleshores en l'educació per adults. Es tornava a parlar d'una revifalla de la llengua allà on més falta feia: en l'ús quotidià.

Des d'una hora abans, els alumnes ja començaven a ocupar els primers llocs. S'havia generat una certa competència que derivava massa sovint en episodis de demostració de força, moments en els que es respirava una certa tensió en l'ambient, però que rarament derivaven en violència física, tot plegat no passava d'una declaració d'intencions amb les mirades, mostrant les dents i els muscles motllurats a colp d'anabolitzants i alçament de pesos. Tot perquè les cadires anaven molt justetes i ningú volia quedar-se arraconat al darrere, des d'on no podia albirar plenament la professora. Com era d'esperar, la perifèria estava ocupada per les ànimes més candoroses i els cossos més esquifits.

Finalment sonà el timbre que assenyalava l'hora d'inici de la classe. La professora va tancar la porta darrera seu. Va donar el bon dia a tot l'alumnat, mentre observava les seues cares atentes amb el dibuix d'un somriure de satisfacció il·luminant els seus rostres multicolors.

‒ Molt bé, avui preguntaré els pronoms febles. Mendoza, substitueix per pronoms totes les parts possibles de la següent oració: “Doneu la recompensa a les alumnes.”

L'alumne, d'origen peruà, va respondre amb un llampec d'anhel als ulls “Els la doneu.”

‒ Molt bé, Mendoza. Molt bé. Va respondre la professora mentre es descordava el primer botó de la brusa, deixant entreveure les rodoneses de la seua abundant pitrera.

Pepa, la professora de català, havia vist la llum tot llegint un relat de Franz Kafka, “Josefina la cantant. El poble dels ratolins.”:

Aquest menyspreu cap les dificultats externes no la destorba, tanmateix, empra altres mitjans més indignes. El seu dret està, per ella, fora de tot dubte, què importa, doncs, com ho aconseguisca? Sobretot perquè en aquest món, tal i com se li presenta, precisament els mitjans dignes estan condemnats al fracàs.”


L'èxit del sistema de Pepa ha estat donar incentius als seus alumnes: per cada pregunta encertada es descorda un botó o es lleva una peça de roba, si fallen torna a ficar-se-la.

Per ella és un acte de patriotisme.

1er. premi del concurs sobre l'Ensenyament del català 2007
http://relatsencatala.cat/