Plaf!

Fortografia de Rafael Magallanes

Plaf!

Plaf! En mig del silenci de la nit aquella gota colpeja la ceràmica del plat de la dutxa, sense mostrar el menor símptoma de fatiga. Va congriant-se a l'arruixadora. Just a dos metres i deu centímetres del terra, es forma una bombolla cada cop més gran, que va separant-se poc a poc, encara unida per un fil cada cop més prim, fins que el pes venç la tensió superficial d’aquell cordó umbilical d’aigua, aquell conducte que l'uneix al seu origen, a la humitat de més enllà, aquella que ve per les canonades des de distàncies insospitades.

Plaf! Un minut. Ha passat seixanta segons des del darrer esclafit que havia fet la gota en trobar-se amb el terra. Seixanta segons durant els qual ha anat formant-se una nova gota, allà dalt, tot just a dos metres i deu centímetres. I el pes d’aquella gota ha trencat la feble membrana del seu cordó umbilical i s'ha precipitat en caiguda lliure des d’una altura de dos metres nou centímetres i set mil·límetres, cap al seu destí inexorable. I ha caigut amb una acceleració constant de 9,8 metres per segon al quadrat, fins que s'ha trobat amb una resistència inamovible, que frenava aquella velocitat cada cop més elevada. S'ha trobat amb un obstacle insuperable en aquell precís moment que s'esgolava el darrer segon d'aquell llarg minut. I la gota ha fet aquest darrer crit de desesperació.

Plaf! Intente dormir, però cada gota començava un nou cicle de seixanta segons. Cada gota obri un temps d’espera que no em deixava conciliar la son. Aquesta dutxa que ara només deixava caure una gota cada minut, s’ha convertit en una clepsidra que marcava el temps de la vetlla. Recorde com en un somni el temps en que quan em despertava em posava sota el seu doll, una arruixadora que atomitzava el raig d’aigua, i em deixava submergit sota la seua pluja de gotes microscòpiques que enriquia l’aire. L'oxigen, que alliberaven aquelles petites gotes, foragitaven les boires dels mals sons i m'omplien d’optimisme. Aquella no era sols una dutxa per al cos, també era una dutxa per la ment. Si la feina me retornava al pessimisme, en tornar a casa al vespres tornava a fer una neteja d’ànim i me preparava per dormir, per viatjar a un somni reparador.

Plaf! De nou l’esclafit d’una il·lusió ara llunyana, com el so d’un gong. M’ha fet vibrar, fins i tot, l’ànima com si fora una làmina de cristall i se m'ha clivellat. El so del pas d’un temps que s’allunya, d’un temps que ja no tornarà. Per la televisió ens alertaven de la gran sequera que estàvem patint, de les restriccions d’aigua. Primer creguérem que era per un poc de temps, però passa l’estiu i no vingueren les tronades. Arribà l’hivern sense haver rebut cap pluja de tardor. Tornà la primavera amb un sol que feia esclafir les pedres, amb un cel blau com una la mar, però eixut com un desert. I aleshores no hi havia aigua ni per produir electricitat. Ara sols hi tinc una trista bombeta que emet una llum malaltissa que m’afona en la penombra dels meus pensaments.

Plaf! No puc dormir. No tinc forces ni per eixir al carrer. Ja no tinc treball. Ja no hi ha treballs. Sona la ràdio. Què estrany!, porta setmanes sense emetre cap so. Sempre el tinc engegat, per si de cas hi ha alguna notícia interessant..., per si de cas hi ha alguna notícia..., per si de cas diuen alguna cosa..., per si de cas sona alguna música que m’alegre una mica. Han dit que aquest vespre donaran l’aigua, però només per la meitat dels habitatges.

Plaf! A sobre de la taula tinc una poma roja, una promesa d’humitat, l’únic aliment que em queda. Me’l reserve per després de la dutxa, per si de cas hi tinc sort i em toca. Ja arriba el moment. Estic ací sot la gota. Ja no xoca contra el terra, ara xoca contra el meu cap. Espere amb deler el moment de tornar a sentir com l’aigua recorre el meu cos, com me penetra pels narius i per la boca. Sentir-la davallar per la meua pell, calar la pell. Sentir-me humit, negat d'aigua.

Plaf! No ha hagut sort. Torna el so de la clepsidra. Torna la foscor a l’ànim. Sona de nou l’aparell de ràdio. Què curiós!, durant tant de tant de temps silenciós i hui es desperta dues vegades.

‒ S’ha produït un greu accident. Per una errada tècnica s’ha vesat un líquid altament corrosiu a la xarxa de distribució de l’aigua de boca. Com a conseqüència d'accident, que casualment s’ha produït en el mateix moment que es donava l’aigua a la meitat dels habitatges, ha mort d’un terç de la població, que en eixe moment es trobava gaudint d’una dutxa refrescant.

‒ Les autoritats han titlat de catàstrofe aquest fet, encara que lamentable, ve a donar un respir a l’actual sequera. Es tornarà a la situació de restriccions anterior, després de netejar d'àcid la xarxa de distribució d’aigua.

Docència participativa

Educació d'adults http://rayeduca.info/rayeduca_educacion_adultos.htm

Docència participativa

Era primera hora de la tarda. L'aula estava plena, de gom a gom. Els alumnes esperaven expectants a la professora de llengua catalana. Des de feia un temps que les classes de català havien experimentat un creixement de l'alumnat espectacular. El nombre de matrícules era a totes llums insuficient i s'havia tingut que establir un rigorós ordre de selecció, procés desconegut fins aleshores en l'educació per adults. Es tornava a parlar d'una revifalla de la llengua allà on més falta feia: en l'ús quotidià.

Des d'una hora abans, els alumnes ja començaven a ocupar els primers llocs. S'havia generat una certa competència que derivava massa sovint en episodis de demostració de força, moments en els que es respirava una certa tensió en l'ambient, però que rarament derivaven en violència física, tot plegat no passava d'una declaració d'intencions amb les mirades, mostrant les dents i els muscles motllurats a colp d'anabolitzants i alçament de pesos. Tot perquè les cadires anaven molt justetes i ningú volia quedar-se arraconat al darrere, des d'on no podia albirar plenament la professora. Com era d'esperar, la perifèria estava ocupada per les ànimes més candoroses i els cossos més esquifits.

Finalment sonà el timbre que assenyalava l'hora d'inici de la classe. La professora va tancar la porta darrera seu. Va donar el bon dia a tot l'alumnat, mentre observava les seues cares atentes amb el dibuix d'un somriure de satisfacció il·luminant els seus rostres multicolors.

‒ Molt bé, avui preguntaré els pronoms febles. Mendoza, substitueix per pronoms totes les parts possibles de la següent oració: “Doneu la recompensa a les alumnes.”

L'alumne, d'origen peruà, va respondre amb un llampec d'anhel als ulls ‒“Els la doneu.”

‒ Molt bé, Mendoza. Molt bé. ‒ Va respondre la professora mentre es descordava el primer botó de la brusa, deixant entreveure les rodoneses de la seua abundant pitrera.

Pepa, la professora de català, havia vist la llum tot llegint un relat de Franz Kafka, “Josefina la cantant. El poble dels ratolins.”:

“Aquest menyspreu cap les dificultats externes no la destorba, tanmateix, empra altres mitjans més indignes. El seu dret està, per ella, fora de tot dubte, què importa, doncs, com ho aconseguisca? Sobretot perquè en aquest món, tal i com se li presenta, precisament els mitjans dignes estan condemnats al fracàs.”

L'èxit del sistema de Pepa ha estat donar incentius als seus alumnes: per cada pregunta encertada es descorda un botó o es lleva una peça de roba, si fallen torna a ficar-se-la.

Per ella és un acte de patriotisme.

1er. premi del concurs sobre l'Ensenyament del català 2007

http://relatsencatala.cat/

Un cuento de Navidad II

En Català

II

El toro en su éxodo va hacia el sur, donde llega en primavera, va de masía en masía ofreciéndose para cualquier trabajo. Le preguntan por su experiencia

‒ Yo siempre he hecho de toro de pesebre de Navidad

‒ Aquí los pesebres de Navidad los hacemos con figuritas de barro... Figuritas pequeñas..., así cada uno monta el pesebre en su casa. Quizá alguien los hace más grandes..., pero siempre con figuras de barro.

‒ ¿No montan pesebres viviente? En Corbera del Llobregat, de donde vengo, se organizan desde hace muchos años, con un gran éxito de visitantes. Es un negocio para las tiendas del pueblo.

‒ Es posible, pero aquí no se montan.

‒ ¿Y si empezaran este año?

‒ Se podría hacer, no digo que no, pero en todo caso no pondremos ningún toro.

‒ ¿Por qué?

‒ Por orden del Papa de Roma.

‒ ¿Y no necesitan un toro por nada más?

‒ No sé. ¿Qué sabes hacer?

‒ Ya se lo he dicho, de toro de pesebre de Navidad.

‒ Aquí no montamos pesebres vivientes.

Esto es una pérdida de tiempo, piensa que este masovero no está en sus cabales o quiere deshacerse de él.

‒ ¿Y de semental? ‒ se le ha ocurrido de pronto, él es un macho con muy buena planta, seguro que su semilla será valorada. Ya se ve viviendo como un maharajá: comiendo y cubriendo hembras, sin ninguna otra preocupación.

‒ ¿Semental de toro de pesebre de Navidad? ‒, pregunta incrédulo el masovero ‒. ¿Y para qué querría más toros de pesebre de Navidad si están prohibidos?

El pobre toro baja la cabeza y continúa su camino hacia el sur. Cuando se hace de noche, en lo alto de un cerro, da un mugido a la luna llena, largo y melancólico, como el aullido de un lobo solitario llamando inútilmente a sus compañeros de camada, abatidos por las bandadas de cazadores furtivos.

Caminando siempre hacia el sur, evitando  las grandes ciudades, llega a una dehesa. En un manto de hierba fresca, junto a un río que corre riendo mientras juega con las piedras, hay un ganado de toros que pace tranquilamente bajo la vigilancia de su pastor, que yace bajo un algarrobo. Se dirige hacia el hombre y le ofrece sus servicios. El pastor lo mira por todos los lados, le palpa las patas, le mira los dientes y comprueba la dureza y el tamaño de sus cuernos.

‒ ¿Y que sabes hacer? ‒ le pregunta el pastor.

‒ Lo que usted mande ‒, a base de fracasos, ha ido aprendiendo la lección. Ha decidido no contar nunca más su historia personal. Ya le ha quedado claro que nadie quiere saberse nada de un toro de pesebre de Navidad ‒. Sabré hacer cualquier cosa. Usted no ha de padecer por nada.

‒ Bien. Te probaré. ¿Ves aquel toro de manchas blancas en la falda?, ¿hacia las patas de atrás? Sé su sombra. Ve donde él vaya y haz lo que él haga ‒. Hace una pausa mientras le mira fijamente a los ojos  ‒. ¡Es Ratón! ¡Es la estrella de los correbous!

El toro de pesebre de Navidad no sabe que quiere decir eso de correbous; sin embargo, la admiración que demuestra el pastor por este Ratón es tan evidente que decide aprender de él el oficio de correbou.

Ratón es un toro vanidoso, que no se lleva bien con nadie de la manada. Él es la estrella, lo sabe y quiere que todo el mundo se lo reconozca. No ha aceptado de buen grado la presencia del toro de pesebre de Navidad y lo hace patente en todo momento.

‒ ¡Quita de mi lado!, apestas a pesebre ‒. Le lanza como un escupitajo estas palabras que rezuman menosprecio. El toro de pesebre de Navidad las recibe como la mordedura de una víbora, que le inocula el veneno de la desconfianza.

Así va pasando el tiempo hasta que llega el gran día. El día de su debut en la arena, en realidad en el asfalto. Hace su entrada en el mundo del espectáculo taurino, un viernes por la noche, en un pueblecito perdido entre el bosque de naranjos de la huerta valenciana. El ganadero le da el dudoso honor de abrir la velada. En el cartel lo han bautizado con el nombre de Karabu, en recuerdo de una deidad babilónica con forma de toro alado. La imaginación del ganadero le ha dibujado como un toro con alas y garras de león, que lanzaba fuego por el hocico y por los cuernos, con ojos rojos y fauces de león, con los dientes chorreando sangre.

‒ Karabu te toca ‒ lo llama el ganadero. Lo lleva junto a la barrera, le pone una cuerda entre los cuernos y lo conduce hacia la plaza.

‒ Apestas a pesebre ‒,  cuando sale del corral, oye la despedida de Ratón.

Lo ponen entre dos barreras, con una puerta delante y otra detrás, no puede moverse. Lo han encajonado.

En la plaza del pueblecito perdido entre naranjos se hace un silencio pegajoso, donde se oye el latir de la expectación de un público anhelante de fuego y sangre. Le ponen unas bolas de alquitrán en los cuernos. El corazón de Karabu también late con la fuerza de la incertidumbre, no sabe que debe hacer, ha seguido a Ratón a todas partes, pero este no le ha hablado nunca del oficio, nada más ha recibido menosprecio.

Trata de serenarse. El silencio le ayuda a concentrar su atención en lo que le rodea. En los detalles reencuentra la calma. Ve delante una plaza rodeada de barreras y graderías donde trepa la gente. En el centro de la plaza, una fuente rodeada por un tablado, allí también hay algunas personas. Dentro de la plaza, ve a la gente  mirando hacia él, pero dispuestos a salir corriendo en dirección contraria a la menor señal de alarma.

De pronto aparece un joven con una antorcha. Se la acerca a los cuernos. Una luz intensa, más intensa que la del ángel anunciador, lo ciega. El mundo ha desaparecido, no ve nada. El silencio abrumador de hace un instante, se ha transformado en un estallido de ruido ensordecedor. Siente una punzada en la grupa que le atraviesa la carne hasta tocar el hueso. Es como un hierro candente devorándole la carne.

Como una reacción mecánica, sale propulsado del cajón hacia la nada. Ciego, ensordecido, aturdido. No sabe donde se encuentra. No recuerda el aspecto de la plaza, la situación de la gente, de las barreras, del tablado, de la fuente. Detiene su loca carrera. Cierra los párpados para no ver aquel resplandor que le hace daño en los ojos. Trata de poner calma en medio de aquella tempestad, pero de pronto le acomete una nueva ola de pinchazos y garrotazos. Empieza de nuevo a correr de un lado a otro, en un intento inútil de huida. Tire por donde tire, en todos los lugares le espera el dolor. Corre sin sentido hasta que cae, una..., dos..., hasta cinco veces resbala en el asfalto mojado de agua y sangre. Las patas de atrás ya no le responden. La última vez que cae ya no se levanta. Piensa que no vale la pena volver a correr como un loco, si no hay posibilidad de huida. Decide esperar la muerte allí mismo, no les va a dar la oportunidad de gozar con su sufrimiento.

Al ver que el toro no se levanta del suelo, el jefe del espectáculo decide retirarlo y sacar el siguiente. Apagan las bolas que aún queman en sus cuernos y lo arrastran hacia el corral.

‒ No deberías haber dejado el pesebre ‒, le dijo Ratón.

‒ Yo no quería dejarlo. Fue el Papa quien me desahució, quien me despidió de mi trabajo sin ninguna indemnización por los años de servicio, sin ninguna recomendación para otro trabajo, sin posibilidad de sobrevivir.

Esta noche, Ratón ha bajado los humos de estas gestes furibundas, veinte heridos leves, seis graves y uno muy grave que se han llevado a urgencias del hospital de la capital.

El futuro que se le dibuja a Karabu tampoco es halagüeño. Herido y demostrada su mansedumbre, el ganadero ha decidido llevarlo al matadero.

Pero incluso en el infierno hay almas caritativas. Una organización ecologista, preocupada por los derechos de los animales, ha enviado un comando de rescate. Son unos cinco jóvenes, que se juegan la vida en una fiesta de estas características, no delante del toro, sino delante de los bestias que infringen tal tortura a los pobres animalitos. Este comando de altruistas paga al ganadero el rescate del reo.

El toro, que vuelve a ser toro de pesebre de Navidad, no tiene ningún esperanza. Ya se ve en el matadero acabando su sufrimiento. Recuerda aquella plegaria de los católicos que dice que esta vida es un valle de lágrimas, y él tiene ganas de dejar de llorar.

Se dejar llevar. Sube al camión de aquellos jóvenes activistas, como quien sube al patíbulo: con melancolía, pero sin miedo. Ajeno al cambio de su estrella.

Después de dos horas de viaje, han llegado a su destino. Lo hacen bajar del camión.

‒ Bienvenido a la Puerta del Paraíso. Aquí vivirás como lo que eres: un toro, un toro y basta.

Lo llevan a la consulta del veterinario, que le cura las heridas y las quemaduras. Le limpia los ojos con un líquido y una pomada. Después se los venda.

Han pasado unos días y se encuentra mucho más recuperado y vuelve a ver. Finalmente ha comprendido que no le espera el matadero, que aún no ha llegado su fin. Empieza a tener confianza con sus salvadores.

‒ Yo soy un toro de pesebre de Navidad.

‒ Aquí no creemos en estas cosas de las religiones. Somos agnósticos. No celebramos la Navidad, pero tú puedes hacer lo que quieras.

‒ ¿Y qué haré aquí? ‒ preguntó con recelo.

‒ Pues, vivir como un toro en la dehesa, en libertad.

‒ ¿Y eso como se hace? ‒ Nunca había conocido la libertad ni tiene muy claro que significa ser libre.

‒ Esta es la Puerta del Paraíso. Pasa y ve haciendo. Lo irás comprendiendo con la práctica.

Así es como el toro de pesebre de Navidad empieza una nueva vida donde solo es un toro, sin ningún otro calificativo. Un toro que hace de toro y empieza a olvidar el pesebre de Navidad, a olvidar la aparición de aquel ángel diabólico desahuciardor, y a olvidar al Dios que permitió que sufriera en su carne las locuras de los hombres.

* * * * *

El cuento se ha terminado

recomiéndalo si te ha gustado.

Un conte de Nadal II

En castellà

II

El bou en el seu èxode va cap al sud, on arriba en primavera, Va de mas en mas oferint-se per qualsevol feina. Li demanen per la seua experiència.

‒ Jo sempre he fet de bou de pessebre de Nadal

‒ Ací els pessebres de Nadal els fem amb figuretes de fang... Figuretes menudes..., així cadascú posa el pessebre a s'ha casa. Potser algú els fa més grans..., però sempre amb figures de fang.

‒ Què no fan pessebres vivent? A Corbera del Llobregat, d'on vinc, es munten des de fa molts anys, amb un gran èxit de visitants. És un negoci per les botigues del poble.

‒ Es possible, però ací no en fem.

‒ I si començaren enguany?

‒ Es podria fer, no dic que no, però en tot cas no posarem cap bou.

‒ Per què?

‒ Per ordre del Papa de Roma.

‒ I no els cal un bou per res més?

‒ No sé. Què saps fer?

‒ Ja s'ho he dit, de bou de pessebre de Nadal.

‒ Ací no fem pessebres vivents.

Açò és una pèrdua de temps, pensa que aquest masover no toca o vol desfer-se d'ell.

‒ I de semental? ‒ se l'ha ocorregut de prompte, ell és un mascle amb molt bona planta, segur que la seua llavor serà valorada. Ja es veu vivint la vida d'un maharaja: menjant i cobrint femelles, sense cap altra preocupació.

‒ Semental de bou de pessebre de Nadal? ‒, pregunta incrèdul el masover ‒. I per a què he de voler més bous de pessebre de Nadal si estan prohibits?

El pobre bou acota el cap i continua el seu camí cap al sud. Quan es fa de nit, d'alt d'un turó, fa un mugit a la lluna plena, llarg i melangiós, com l'udol d'un llop solitari cridant inútilment els seus companys de llopada, abatuts pels escamots de caçadors furtius.

Caminant sempre cap al sud, defugint de les grans urbs, arriba a una devesa. En un mantell d'herba fresca, junt a un riu que corre rient mentre juga amb les pedres, hi ha un ramat de bous que pastura tranquil·lament sota la vigilància d'un pastor que jeu sota un garrofer. Es dirigeix cap a l'home i li ofereix els seus serveis. El pastor se'l mira per tots els costats, li palpa les potes, li mira les dents i comprova la duresa i la grandària de les seues banyes.

‒ I que saps fer? ‒ acaba preguntar el ramader.

‒ El que vostè vulga ‒, a copia de fracassos, ha anat deprenent la lliçó. Ha decidit no contar mai més la seua història. Ja li ha quedat clar que ningú vol saber-se res d'un bou de pessebre de Nadal ‒. Qualsevol cosa sabré fer-la. Vostè no ha de patri per res.

‒ Bé. Et provaré. Veus aquell bou de taques blanques a la falda?, cap a les potes del darrere? Has de ser la seua ombra. Vés on ell vaja i fes el que ell faça ‒. Fa una pausa mentre el mira de fit a fit ‒. És Ratón! És l'estrela dels correbous!

El bou de pessebre de Nadal no sap que vol dir això de correbous; tanmateix, l'admiració que demostra el pastor per aquest Ratón és tant evident, que decideix deprendre d'ell l'ofici de correbou.

Ratón és un bou vanitós que no es fa amb cap altre bou del ramat. Ell és l'estrela, ho sap i vol que tothom s'ho reconega. No ha acceptat de bon grat la presència del bou de pessebre de Nadal i ho fa patent en tot moment.

‒ Fuig del meu costat!, fas pudor de pessebre ‒. Li llança com una escopinyada aquestes paraules que regalimen menyspreu. El bou de pessebre de Nadal les rep com una mossegada d'escurçó que li inocula el verí de la desconfiança. 

Així va passant el temps fins que arriba el gran dia. El dia del seu debut en l'arena, en realitat en l'asfalt. Fa la seua entrada en el món de l'espectacle taurí, un divendres a la nit, en un poblet perdut entre el bosc de tarongers de l'horta valenciana. El ramader l'ha atorgat el dubtós honor d'obrir la vetllada. Al cartell, l'han batejat amb el nom de Karabu, en record d'una deïtat babilònica amb forma de bou alat. La imaginació del ramader l'ha dibuixat com un bou amb ales i urpes de lleó, que llança foc pels narius i per les banyes, amb ulls rojos i una boca de lleó amb les dents tacades de sang.

‒ Karabu et toca ‒ el crida el ramader. El porta junt a la tanca, li posa una corda entre les banyes i se l'endú cap a la plaça.

‒ Fas pudor de pessebre ‒, sent l'acomiadament de Ratón, quan ix del corral.

El posen entre unes tanques estretes amb una tanca al davant i una al darrere, es sent encaixonat. No pot bellugar-se. 

A la plaça del poblet perdut entre tarongers es fa un silenci enganxós, on es sent el bategar de l'expectació d'un públic delerós d'aquell espectacle de foc i sang. Li posen unes boles de quitrà a les banyes. El cor de Karabu també batega amb la força de la incertesa, no sap que ha de fer, ha estat sempre al voltant de Ratón, però aquest no li ha parlat mai de l'ofici, només ha rebut menyspreu. 

Tracta d'asserenar-se. El silenci li ajuda a concentrar la seua atenció en allò que el rodeja. En els detalls retroba la calma. Veu al seu davant una plaça envoltada de barreres i graderies on s'enfila la gent. Al centre de la plaça, una font rodejada per un cadafal,  ací també hi ha algunes persones expectants. Dins de la plaça la gent mira cap a ell, però estan alerta  per eixir fugint en direcció contrària a la menor senyal d'alarma.

De prompte apareix un jove amb una torxa. Se l'acosta a les banyes. Una llum intensa, més intensa que la de l'àngel anunciador, el cega. El món ha desaparegut, no veu res. El silenci aclaparador de fa un instant, s'ha transformat en un esclat de soroll ensordidor. Sent una fiblada a l'anca que li travessa la carn fins tocar l'os. És com un ferro roent devorant-li la carn. 

Com una reacció mecànica, ix propulsat del caixó cap al no-res. Cec, ensordit, atordit. No sap on es troba. No recorda l'aspecte de la plaça, la situació de la gent, de les barreres, del cadafal, de la font. Para la seua folla carrera. Tanca les parpelles per no veure aquell resplendor que li fa mal als ulls. Tracta de posar calma en mig d'aquella tempesta, però de prompte li escomet una nova onada de punxades i garrotades. Comença de nou a córrer d'un costat a un altre, en un intent inútil de fugida. Tire per on tire, en tots els llocs li espera el dolor. Corre sense seny fins que cau, una..., dues..., fins a cinc vegades rellisca en l'asfalt xop d'aigua i sang. Les potes del darrere ja no li responen. La darrera vegada que cau ja no s'alça. Pensa que no paga la pena tornar a córrer com un boig, si no hi ha possibilitat de fugida. Decideix esperar la mort allà mateix, no els va a donar l'oportunitat de gaudir amb el seu sofriment.

Al veure que el bou no s'alça del terra, el cap de l'espectacle decideix retirar-lo i traure el següent. Apaguen les boles que encara cremen a les seues banyes i l'arrosseguen cap al corral.

‒ No hauries d'haver deixat el pessebre ‒, li va dir Ratón.

‒ Jo no volia deixar-lo. Fou el Papa qui em va desnonar, qui em va acomiadar de la meua feina sense cap rescabalament pels anys de servei, sense cap recomanació per una altra feina, sense possibilitat de sobreviure.

Aquesta nit, Ratón ha baixat els fums d'aquests forassenyats, vint ferits lleus, sis greus i un de molt greu que s'han emportat a urgències de l'hospital de la capital.

El futur que se li dibuixa a Karabu tampoc és afalagador. Ferit i demostrada la seua mansuetud, el ramader ha decidit portar-lo a l'escorxador. 

Però fins i tot a l'infern hi ha ànimes caritatives. Una organització ecologista, preocupada pels drets dels animals, ha enviat un escamot de rescat. Són uns cinc joves, que es juguen la vida en una festa d'aquestes característiques, no davant del bou, sinó davant dels besties que infringien tal tortura als pobres animalons. Aquest escamot d'altruistes paga al ramader el rescat del reu.

El bou, que torna a ser bou de pessebre de Nadal, no té cap esperança. Ja es veu a l'escorxador acabant el seu patiment. Recorda aquella pregaria dels catòlics que diu que aquesta vida és una vall de llàgrimes, i ell té ganes de deixar de plorar. 

Es deixar emportar. Puja al camió d'aquells joves activistes, com qui puja al patíbul: amb malenconia, però sense por. Aliè al canvi de la seua estrela.

Després de dues hores de viatge, han arribat a la seua destinació. El fan baixar del camió.

‒ Benvingut a la Porta del Paradís. Ací viuràs com el que eres: un bou, un bou i prou.

El porten a la consulta del veterinari, que li cura les nafres i les cremades. Li neteja els ulls amb un líquid i una pomada. Després se'ls embena.

Han passat uns dies i es troba molt més recuperat i torna a veure. Finalment ha comprés que no li espera l'escorxador, que encara no ha arribat la seua fi. Comença a fer confiança amb els seus salvadors.

‒ Jo soc un bou de pessebre de Nada.

‒ Ací no creiem en aquestes coses de les religions. Som agnòstics. No celebrem el Nadal; tu pots fer el que vulgues, però.

‒ I què faré ací? ‒ va preguntar amb recel.

‒ Doncs, viure com un bou a la devesa, en llibertat.

‒ I això com es fa? ‒ Mai havia conegut la llibertat ni té molt clar que significa ser lliure.

‒ Aquesta és la Porta del Paradís. Passa i vés fent. Ho aniràs comprenent amb la pràctica.

Així és com el bou de pessebre de Nadal comença una nova vida on només és un bou, sense cap altre qualificatiu. Un bou que fa de bou i comença a oblidar el pessebre de Nadal, a oblidar l'aparició d'aquell àngel diabòlic desnonador, i a oblidar al Déu que va permetre que patira en la seua carn les bogeries dels hòmens.

* * * * * 

Conte contat 

es va per un forat

recomana-ho si t'ha agradat.

Un cuento de Navidad I

Penya del Corb, pesebre viviente de Corbera del Llobregat

En català

Un cuento de Navidad

I

En Corbera de Llobregat, como cada año, se prepara el pesebre vivo más antiguo de estas tierras. Más de doscientas personas dan vida a aquel momento que recuerda el nacimiento de Jesús, el que llegaría a ser Dios de los cristianos. Como cada año, el número de espectadores ha ido creciendo, y este año, el año más duro de una crisis sobrevenida por los excesos de los usureros, especuladores y soberbios en general, la gente ha pensado  

–¿Donde iremos a pasar la víspera de Navidad?
–¡Ah!, como no tenemos un euro podemos ir aquí al lado, a Corbera de Llobregat, a ver el pesebre. 
–¿Y no vamos mejor al Centro comercial, de tiendas y a ver una película?
–Sí, sí. ¡Yo me pido un cubo muy grande de palomitas!
–¡Sí hombre! Con la que está cayendo, ¡qué no me han pagado la extra este año!
‒¡Nos aburriremos un montón, papa!
–Nada de eso. No habéis estado nunca en el pesebre viviente. Piensa que no son figuras, que son personas entre las que puedes caminar y los oyes hablar y los ves hacer trabajos ...
–¿Y nosotros también podemos hacer de personajes del Belén?
–No sé. Quizá sí.
–Yo me pido hacer de pastorcillo.
–Yo de pastorcilla.
–Que tontos que sois, yo me pido de rey Herodes, que tiene un castillo y soldados.
Así ha ido llenándose de visitantes la Penya del Corb, donde ya hace medio siglo que se viene representando este pesebre.
Uno de los momentos álgidos de la representación es la venida del ángel de la anunciación, aquel que vino a decirle a María que se había quedado preñada, claro  el palomo del espíritu santo la debe tener muy pequeña y la pobre María ni se había percatado.
Este año, la aparición en escena del angelote ha sido espectacular. Parece como si se abriera el cielo, un rugido estrepitoso baja junto a focos de luz cegadora que cae sobre  el portal del pesebre, donde la Virgen María de este año -que no es otra que Carme, la hija de Carmeta la pescadera, que en primavera de este año se le apareció un palomito durante las fallas de San José y le hizo un bombo una noche de luna llena en la playa de la Malvarrosa - acaba de dar a luz en directo y en exclusiva por los visitantes que en este momento se encuentran más cerca del pesebre. 
De entre medio de aquella luz cenital se ha ido manifestando un ángel con un largo vestido de plata y oro, y unas alas enormes, que extendidas dan al ángel una envergadura el doble de su altura. Este personaje empuñaba un espada de luz, roja como una llama, que iluminaba de rojo su cara, que quedaba a contra luz, en la penumbra. En resumidas cuentas recuerda un guerrero sith del lado tenebroso de la fuerza, un servidor del archimalvado emperador de la guerra de las galaxias.
La gente, medio cegada por los foco de luz, se ha encogido con un cierto recelo; entonces se ha oído la voz atronadora de un aparato de megafonía que procede de detrás de la aparición:
–En nombre de Dios y por orden del Papa de Roma – , se ha oído como un eco al fondo  «y toma» – se hace saber a todo el mundo que el toro queda expulsado del pesebre –. El ángel hace una pequeña pausa que pareció larguísima por el silencio que acompaña a la sentencia de exilio –. El burro se puede quedar, ya que después la sagrada familia debe viajar a Egipto. Esta orden se ejecutará inmediatamente y sin posibilidad de apelación.
El silencio se ha instalado entre la gente del pesebre viviente y los visitantes, solo se escucha el zumbido de unas aspas gigantes, como si alguien tuviese calor y hubiese puesto en marcha un ventilador de techo. El angelote empieza a ascender acompañado por una fanfarria de trompetas, pero de pronto detiene su ascensión y hace una bajada muy rápida, se oye un ¡oh!, mortecino, todo el mundo ha creído que se mataría en la caída, pero no, se para en seco y se vuelve a oír aquel trueno de voz:
–¡Ah! Se me olvidaba. Vengo a anunciaros que Dios a nacido –. Vuelve a sonar la fanfarria mientras el angelote reanuda su ascensión.
José, en la realidad Albert el garrut, anarquista profeso, sale del pesebre y grita a las alturas:
–¿Y aquello de «Paz para los hombres de buena voluntad »? 
–Eso ya no se lo cree ni Dios –, se escucha como se lo anuncia el ángel desde las alturas, pero sin megafonía.
La luz se ha ido arriba arriba, hasta convertirse en un puntito en el cielo estrellado de esta noche de luna llena. Por esta razón, algunas personas que se han situado en un cerro próximo, para hacer una merienda campestre, con fuet, tortilla de patatas y unas botellitas de vino negro del terreno, han podido observar como un aparato semejante a un helicóptero, con un logotipo en los laterales que les recuerda el escudo papal, se aleja del escenario del pesebre vivo.
Cuando la luz se ha perdido en este cielo nocturno, un pesado silencio cae como una losa sepulcral sobre la Penya del Corb. Todas las miradas están puestas en el toro del pesebre. Este nunca se había sentido tan observado, está acostumbrado a estarse allá, todo quieto, rumiando la paja que el José le sirve, lanza su aliento para calentar el recién nacido y, de vez en cuando, da un mugido, como una saludo para tranquilizarlo y espantarle las pesadillas.
El toro inclina la cabeza y sale del pesebre. Cuando ya ha atravesado el umbral,  Albert le da una abrazo ‒ Ánimo, hermano ‒. El toro se le queda mirando desde la noche sin estrellas de sus ojos,  san José, entendiendo un reproche en su mirada, le dice ‒ Hazte cargo. Tengo mujer y un niño acabado de nacer, no puedo enfrentarme con las autoridades‒. El toro gira la cabeza y mira al Jesusito, da un mugido de despedida que llena de melancolía los corazones de los asistentes. El pobre recién nacido, que no es Dios, ajeno a los acontecimientos, ha entendido que el toro le canta una de sus nanas y sonríe de satisfacción.
El toro empieza a descender por la cuesta, dirige sus pasos a “ca el sastre”, quien al verlo hace entrar en la casa a toda su familia y la cierra con cerrojo. La figura de aquel angelote gigantesco, con la cara ensangrentada y ojos rojos, le hacía venir cagalera.
En el descenso lo intenta en todas las casas del pueblo y en todos los casos se encuentra con la puerta cerrada y atrancada.
El pobre toro es ve empujado al exilio por la falta de la solidaridad de sus vecinos. La voluntad del Papa oprime a  los hombres de paz, que a pesar de tener simpatía por el pobre animalito, temen al enviado Papal, con aquella figura terrible, más propia de los infiernos que del cielo. Pero así son estos tiempo donde todo se ha vuelto al revés.


Continua el éxodo del toro del pesebre de Navidad hacia el sur. Dentro de cuatro días llegará una nueva entrega con las nuevas aventuras del protagonista y el desenlace del cuento.

Un conte de Nadal I

Penya del Corb, pessebre vivent de Corbera del Llobregat

En castellà

Un conte de Nada

I

A Corbera de Llobregat, com cada any, es para el pessebre viu més antic d'aquestes terres. Més de dos-centes persones donen vida a aquell moment que recorda el naixement de Jesús, el que arribaria a ser Déu dels cristians. Com cada any, el nombre d'espectadors ha anat creixent, i aquest any, l'any més dur d'una crisi sobrevinguda pels excessos dels escanyapobres, especuladors i superbs en general, la gent ha pensat  

– On anirem a passar la vespra de Nadal?

–  Ah!, com no tenim un euro podem anar ací a tocar, a Corbera de Llobregat, a veure el pessebre. 

– I no anem millor al Centre comercial de tendes i a veure una pel·lícula?

– Sí, sí. Jo em demane una poalà ben gran de roses!

– Sí home! En la que està caient, què no m'han pagat l'extra enguany!

‒ Ens avorrirem a cabassades, pare!

– Res d'això. No heu estat mai al pessebre vivent. Pensa que no són figures, que són persones entre les que pots caminar i els sents parlar i els veus fer feines ...

–  I nosaltres també podem fer de personatges del Betlem?

–  No sé. Potser sí.

–  Jo em demane fer de pastoret.

–  Jo de pastoreta.

–  Que faves que sou, jo em demane de rei Herodes, que té un castell i soldats.

Així ha anat omplint-se de visitants la Penya del Corb, on ja fa mig segle que es ve representant aquest pessebre.

Un dels moments àlgids de la representació és la vinguda de l'àngel de l'anunciació, aquell que va vindre a dir-li a Maria que s'havia quedat prenyada, clar el colom de l'esperit sant la ha de tenir molt xicoteta i la pobre Maria ni se n'havia adonat.

Aquest any, l'aparició en escena de l'angelot ha estat espectacular. Sembla com si s'obrira el cel, un rugit estrepitós baixa junt amb focus de llum encegadora que cau a sobre el portal del pessebre, on la Verge Maria d'aquest any -que no és una altra que Carme, la filla de Carmeta la peixatera, que a la primavera d'enguany se li aparegué un colomet durant les falles de Sant Josep i li va fer un bombo una nit de lluna plena a la platja de la Malva-rosa - acaba de donar a llum en directe i en exclusiva pels visitants que en aquest moment es troben a prop del pessebre. 

D'entre mig d'aquella llum zenital s'ha anat manifestant un àngel amb una llarga vesta d'argent i or, i unes ales enormes, que esteses donen a l'àngel una envergadura el doble de la seua alçada. Aquest personatge empunyava un espasa de llum, roja com una flama, que il·luminava de vermell la seua cara, que quedava a contra llum, en la penombra. Tot plegat recorda un guerrer sith del costat tenebrós de la força, un servidor del arximalvat emperador de la guerra de les galàxies.

La gent, mig encegada pels focus de llum, s'ha encongit amb un cert recel; aleshores s'ha sentit la veu atronadora d'un aparell de megafonia que ve de darrere de l'aparició:

–  En nom de Déu i per ordre del Papa de Roma – , s'ha sentit com un eco al fons  «i toma» – es fa saber a tothom que el bou queda expulsat del pessebre –. L'àngel fa una xicoteta pausa que semblà llarguíssima pel silenci que acompanya a la sentència d'exili –. El burro es pot quedar, ja que després la sagrada família ha de viatjar a Egipte. Aquesta ordre s'executarà immediatament i sense possibilitat d'apel·lació.

El silenci s'ha instal·lat entre la gent del pessebre vivent i els visitants, només s'escolta el brunzit d'unes aspes gegant, con si algú tingués calor i hagués engegat un ventilador de sostre. L'angelot comença a ascendir acompanyat per una fanfàrria de trompetes, però de prompte deté la seua ascensió i fa una baixada molt ràpida, es sent un oh!, somort, tothom ha cregut que es mataria en la caiguda, però no, es para en sec i es torna a sentir aquell tro de veu:

– Ah! Se m'oblidava. Vinc a anunciar-vos que Déu a nascut –. Torna a sonar la fanfàrria mentre l'angelot reprèn la seua ascensió.

Josep, en la realitat Albert el garrut, anarquista professant, ix del pessebre i crida a les altures:

– I allò de «Pau pel hòmens de bona voluntat »? 

– Això ja no seu creu ni Déu –, s'escolta com s'ho anuncia l'àngel des de les altures, sense megafonia però.

La llum s'ha anat amunt amunt, fins convertir-se en un puntet en el cel estrelat d'aquesta nit de lluna plena. Per aquesta raó, algunes persones que s'han situat en un turó proper, per tal de fer un berenar campestre, amb fuet, truita de creïlles i unes botelletes de vi negre del terreny, han pogut observar com un aparell molt semblant a un helicòpter, amb un logotip als laterals que els recorda l'escut papal, s'allunya de l'escenari del pessebre viu.

Quan la llum s'ha perdut en aquest cel nocturn, un silenci feixuc cau com una llosa sepulcral a sobre la Penya del Corb. Totes les mirades estan posades en el bou del pessebre. Aquest mai s'havia sentit tant observat, està acostumat a estar-se allà, tot quietot, remugant la palla que el Josep li serveix, llança el caliu del seu alè per escalfar el nadó i, de tant en tant, dóna un mugit, com una salutació per tranquil·litzar el nounat i espantar-li els malsons.

El bou acota el cap i ix del pessebre. Quan ja ha travessat el llindar, l'Albert li fa una abraçada ‒ Ànim, germà ‒. El bou se li queda mirant des de la nit sense estreles dels seus ulls, en sant Josep, entenent un retret en la seua mirada, li diu ‒ Fes-te el càrrec. Tinc muller i un xiquet acabat de néixer, no puc enfrontar-me amb les autoritats‒. El bou gira el cap i mira el Jesuset, dóna un mugit d'acomiadament que ompli de melangia els cors dels assistents. El pobre nadó, que no és Déu, aliè als succeïts, ha entès que el bou li canta una de les seues nanes i fa un somriure de satisfacció.

El bou comença a descendir per la costera, dirigeix les seues passes a “ca el sastre”, qui en veure-ho fa entrar en casa a tota la seua família i la tanca amb forrellat. La figura d'aquell angelot gegantí, amb la cara ensanguinada i ulls vermells, li feia vindre caguera.

En la davallada ho intenta en totes les cases del poble i en tots els casos es troba amb la porta tancada i barrada.

El pobre bou és veu empés a l'exili per la manca de solidaritat dels seus veïns. La voluntat del Papa oprimeix els hòmens de pau, que tot i tindre simpatia pel pobre animaló, temen l'enviat Papal, amb aquella figura esfereïdora, més pròpia dels inferns que del cel. Però així són aquests temps on tot s'ha capgirat.

El bou del pessebre de Nadal continua el seu èxode cap al sud. Dins de quatre dies arribarà una nova entrega amb les darreres aventures i el desenllaç del conte.

Noves parelles, velles coses

                                       Aparegué a http://loscallejones.net/2012/09/09/la-guardia-civil-detiene-en-algar-a-dos-personas-por-robo-de-cable-de-cobre/

Noves parelles, velles coses.

I

Coses de parelles.

Amaneix en l'humit camí de la Fillola, a banda i banda avances mig ocults per la vegetació de la vora, emboçats en uns anoracs verds, com el color de les falagueres dels marges i coberts amb unes boines del mateix color, vestigis dels característics capots i tricorns d'una de les parelles més famoses del segle XX: la parella de la guàrdia civil. Protagonista de tants relats de lladres i serenos o d'acudits junt amb els gitanos.

Es paren sota la figuera, des d'allà poden vigilar les dues vessants del turó a l'hora que romanen ocults als que puguen vindre.

Romerales trau una bossa de picadura de tabac i un llibret de paper per enrotllar cigarrets, oferint-ho al seu company. Aquest ho refusa. Romerales ja s'ho esperava, de fet ha estat una broma, l'Hernàndez és un xic modern: no fuma, no veu... viu una vida sana i és especialment pudent amb el consum de marihuana, que per molts col·legues és una pràctica consentida. Romerales ho sap, és per això que es posà a fumar tabac enrotllat a mà, les parelles ja ho tenen aquestes coses, ho fan aposta com contra punt a totes aquelles mirades còmplices, a l'acord tàcit on no calen comentaris...

II

Noves parelles

Fa anys, quan Romerales va arribar directament de l'acadèmia, va ser tot un esdeveniment, fins hi tot autoritats i periodistes anaren a donar-li la benvinguda, s'ompliren pàgines de diari, no debades fou la primera dona guàrdia civil al País Valencià. I què dona! El capità de la comandància de Xàtiva havia d'actuar amb molta cautela. El capità no volia ser l'autor de cap fet deshonrós, de l'èxit d'aquesta missió hi depenia el seu futur professional: si triomfava es veuria ascendint ràpidament, si per contra fracassava el forçarien a retirar-se. En un primer moment, Romerales ocupà un lloc a l'oficina, però dos mesos més tard arriba a la caserna Hernàndez, un jove molt seriós que venia de Mallorca. El capità va veure l'oportunitat i els emparellà. Els companys hi tenien enveja d'Hernàndez.

No feia encara sis mesos quan Romerales va rebre una trucada d'Hernàndez al seu mòbil particular, li va demanar que es reuniren amb urgència en un bar cèntric, volia fer-li saber un neguit que portava amagat a dins del cor i ja no podia suportar-lo més. Romerales va anar amb la intuïció que li declararia el seu amor, però ella no estava preparada. En arribar va veure a Hernàndez assegut al costat d'un home jove amb bigoti.

·         Romerales et presente a Robert el meu nuvi.

·         Que sorpresa!

·         Espere que ho comprengues.

·         Més que tu no creus. Jo també tinc una altra sorpresa: soc lesbiana.

(Publicat a Relats en Català el  10  de gener de 2007, sota el pseudònim  de Rodamons)