Un conte de Nadal II

En castellà

II

El bou en el seu èxode va cap al sud, on arriba en primavera, Va de mas en mas oferint-se per qualsevol feina. Li demanen per la seua experiència.

‒ Jo sempre he fet de bou de pessebre de Nadal

‒ Ací els pessebres de Nadal els fem amb figuretes de fang... Figuretes menudes..., així cadascú posa el pessebre a s'ha casa. Potser algú els fa més grans..., però sempre amb figures de fang.

‒ Què no fan pessebres vivent? A Corbera del Llobregat, d'on vinc, es munten des de fa molts anys, amb un gran èxit de visitants. És un negoci per les botigues del poble.

‒ Es possible, però ací no en fem.

‒ I si començaren enguany?

‒ Es podria fer, no dic que no, però en tot cas no posarem cap bou.

‒ Per què?

‒ Per ordre del Papa de Roma.

‒ I no els cal un bou per res més?

‒ No sé. Què saps fer?

‒ Ja s'ho he dit, de bou de pessebre de Nadal.

‒ Ací no fem pessebres vivents.

Açò és una pèrdua de temps, pensa que aquest masover no toca o vol desfer-se d'ell.

‒ I de semental? ‒ se l'ha ocorregut de prompte, ell és un mascle amb molt bona planta, segur que la seua llavor serà valorada. Ja es veu vivint la vida d'un maharaja: menjant i cobrint femelles, sense cap altra preocupació.

‒ Semental de bou de pessebre de Nadal? ‒, pregunta incrèdul el masover ‒. I per a què he de voler més bous de pessebre de Nadal si estan prohibits?

El pobre bou acota el cap i continua el seu camí cap al sud. Quan es fa de nit, d'alt d'un turó, fa un mugit a la lluna plena, llarg i melangiós, com l'udol d'un llop solitari cridant inútilment els seus companys de llopada, abatuts pels escamots de caçadors furtius.

Caminant sempre cap al sud, defugint de les grans urbs, arriba a una devesa. En un mantell d'herba fresca, junt a un riu que corre rient mentre juga amb les pedres, hi ha un ramat de bous que pastura tranquil·lament sota la vigilància d'un pastor que jeu sota un garrofer. Es dirigeix cap a l'home i li ofereix els seus serveis. El pastor se'l mira per tots els costats, li palpa les potes, li mira les dents i comprova la duresa i la grandària de les seues banyes.

‒ I que saps fer? ‒ acaba preguntar el ramader.

‒ El que vostè vulga ‒, a copia de fracassos, ha anat deprenent la lliçó. Ha decidit no contar mai més la seua història. Ja li ha quedat clar que ningú vol saber-se res d'un bou de pessebre de Nadal ‒. Qualsevol cosa sabré fer-la. Vostè no ha de patri per res.

‒ Bé. Et provaré. Veus aquell bou de taques blanques a la falda?, cap a les potes del darrere? Has de ser la seua ombra. Vés on ell vaja i fes el que ell faça ‒. Fa una pausa mentre el mira de fit a fit ‒. És Ratón! És l'estrela dels correbous!

El bou de pessebre de Nadal no sap que vol dir això de correbous; tanmateix, l'admiració que demostra el pastor per aquest Ratón és tant evident, que decideix deprendre d'ell l'ofici de correbou.

Ratón és un bou vanitós que no es fa amb cap altre bou del ramat. Ell és l'estrela, ho sap i vol que tothom s'ho reconega. No ha acceptat de bon grat la presència del bou de pessebre de Nadal i ho fa patent en tot moment.

‒ Fuig del meu costat!, fas pudor de pessebre ‒. Li llança com una escopinyada aquestes paraules que regalimen menyspreu. El bou de pessebre de Nadal les rep com una mossegada d'escurçó que li inocula el verí de la desconfiança. 

Així va passant el temps fins que arriba el gran dia. El dia del seu debut en l'arena, en realitat en l'asfalt. Fa la seua entrada en el món de l'espectacle taurí, un divendres a la nit, en un poblet perdut entre el bosc de tarongers de l'horta valenciana. El ramader l'ha atorgat el dubtós honor d'obrir la vetllada. Al cartell, l'han batejat amb el nom de Karabu, en record d'una deïtat babilònica amb forma de bou alat. La imaginació del ramader l'ha dibuixat com un bou amb ales i urpes de lleó, que llança foc pels narius i per les banyes, amb ulls rojos i una boca de lleó amb les dents tacades de sang.

‒ Karabu et toca ‒ el crida el ramader. El porta junt a la tanca, li posa una corda entre les banyes i se l'endú cap a la plaça.

‒ Fas pudor de pessebre ‒, sent l'acomiadament de Ratón, quan ix del corral.

El posen entre unes tanques estretes amb una tanca al davant i una al darrere, es sent encaixonat. No pot bellugar-se. 

A la plaça del poblet perdut entre tarongers es fa un silenci enganxós, on es sent el bategar de l'expectació d'un públic delerós d'aquell espectacle de foc i sang. Li posen unes boles de quitrà a les banyes. El cor de Karabu també batega amb la força de la incertesa, no sap que ha de fer, ha estat sempre al voltant de Ratón, però aquest no li ha parlat mai de l'ofici, només ha rebut menyspreu. 

Tracta d'asserenar-se. El silenci li ajuda a concentrar la seua atenció en allò que el rodeja. En els detalls retroba la calma. Veu al seu davant una plaça envoltada de barreres i graderies on s'enfila la gent. Al centre de la plaça, una font rodejada per un cadafal,  ací també hi ha algunes persones expectants. Dins de la plaça la gent mira cap a ell, però estan alerta  per eixir fugint en direcció contrària a la menor senyal d'alarma.

De prompte apareix un jove amb una torxa. Se l'acosta a les banyes. Una llum intensa, més intensa que la de l'àngel anunciador, el cega. El món ha desaparegut, no veu res. El silenci aclaparador de fa un instant, s'ha transformat en un esclat de soroll ensordidor. Sent una fiblada a l'anca que li travessa la carn fins tocar l'os. És com un ferro roent devorant-li la carn. 

Com una reacció mecànica, ix propulsat del caixó cap al no-res. Cec, ensordit, atordit. No sap on es troba. No recorda l'aspecte de la plaça, la situació de la gent, de les barreres, del cadafal, de la font. Para la seua folla carrera. Tanca les parpelles per no veure aquell resplendor que li fa mal als ulls. Tracta de posar calma en mig d'aquella tempesta, però de prompte li escomet una nova onada de punxades i garrotades. Comença de nou a córrer d'un costat a un altre, en un intent inútil de fugida. Tire per on tire, en tots els llocs li espera el dolor. Corre sense seny fins que cau, una..., dues..., fins a cinc vegades rellisca en l'asfalt xop d'aigua i sang. Les potes del darrere ja no li responen. La darrera vegada que cau ja no s'alça. Pensa que no paga la pena tornar a córrer com un boig, si no hi ha possibilitat de fugida. Decideix esperar la mort allà mateix, no els va a donar l'oportunitat de gaudir amb el seu sofriment.

Al veure que el bou no s'alça del terra, el cap de l'espectacle decideix retirar-lo i traure el següent. Apaguen les boles que encara cremen a les seues banyes i l'arrosseguen cap al corral.

‒ No hauries d'haver deixat el pessebre ‒, li va dir Ratón.

‒ Jo no volia deixar-lo. Fou el Papa qui em va desnonar, qui em va acomiadar de la meua feina sense cap rescabalament pels anys de servei, sense cap recomanació per una altra feina, sense possibilitat de sobreviure.

Aquesta nit, Ratón ha baixat els fums d'aquests forassenyats, vint ferits lleus, sis greus i un de molt greu que s'han emportat a urgències de l'hospital de la capital.

El futur que se li dibuixa a Karabu tampoc és afalagador. Ferit i demostrada la seua mansuetud, el ramader ha decidit portar-lo a l'escorxador. 

Però fins i tot a l'infern hi ha ànimes caritatives. Una organització ecologista, preocupada pels drets dels animals, ha enviat un escamot de rescat. Són uns cinc joves, que es juguen la vida en una festa d'aquestes característiques, no davant del bou, sinó davant dels besties que infringien tal tortura als pobres animalons. Aquest escamot d'altruistes paga al ramader el rescat del reu.

El bou, que torna a ser bou de pessebre de Nadal, no té cap esperança. Ja es veu a l'escorxador acabant el seu patiment. Recorda aquella pregaria dels catòlics que diu que aquesta vida és una vall de llàgrimes, i ell té ganes de deixar de plorar. 

Es deixar emportar. Puja al camió d'aquells joves activistes, com qui puja al patíbul: amb malenconia, però sense por. Aliè al canvi de la seua estrela.

Després de dues hores de viatge, han arribat a la seua destinació. El fan baixar del camió.

‒ Benvingut a la Porta del Paradís. Ací viuràs com el que eres: un bou, un bou i prou.

El porten a la consulta del veterinari, que li cura les nafres i les cremades. Li neteja els ulls amb un líquid i una pomada. Després se'ls embena.

Han passat uns dies i es troba molt més recuperat i torna a veure. Finalment ha comprés que no li espera l'escorxador, que encara no ha arribat la seua fi. Comença a fer confiança amb els seus salvadors.

‒ Jo soc un bou de pessebre de Nada.

‒ Ací no creiem en aquestes coses de les religions. Som agnòstics. No celebrem el Nadal; tu pots fer el que vulgues, però.

‒ I què faré ací? ‒ va preguntar amb recel.

‒ Doncs, viure com un bou a la devesa, en llibertat.

‒ I això com es fa? ‒ Mai havia conegut la llibertat ni té molt clar que significa ser lliure.

‒ Aquesta és la Porta del Paradís. Passa i vés fent. Ho aniràs comprenent amb la pràctica.

Així és com el bou de pessebre de Nadal comença una nova vida on només és un bou, sense cap altre qualificatiu. Un bou que fa de bou i comença a oblidar el pessebre de Nadal, a oblidar l'aparició d'aquell àngel diabòlic desnonador, i a oblidar al Déu que va permetre que patira en la seua carn les bogeries dels hòmens.

* * * * * 

Conte contat 

es va per un forat

recomana-ho si t'ha agradat.