Un conte de Nadal I

Penya del Corb, pessebre vivent de Corbera del Llobregat

En castellà

Un conte de Nada

I

A Corbera de Llobregat, com cada any, es para el pessebre viu més antic d'aquestes terres. Més de dos-centes persones donen vida a aquell moment que recorda el naixement de Jesús, el que arribaria a ser Déu dels cristians. Com cada any, el nombre d'espectadors ha anat creixent, i aquest any, l'any més dur d'una crisi sobrevinguda pels excessos dels escanyapobres, especuladors i superbs en general, la gent ha pensat  

– On anirem a passar la vespra de Nadal?

–  Ah!, com no tenim un euro podem anar ací a tocar, a Corbera de Llobregat, a veure el pessebre. 

– I no anem millor al Centre comercial de tendes i a veure una pel·lícula?

– Sí, sí. Jo em demane una poalà ben gran de roses!

– Sí home! En la que està caient, què no m'han pagat l'extra enguany!

‒ Ens avorrirem a cabassades, pare!

– Res d'això. No heu estat mai al pessebre vivent. Pensa que no són figures, que són persones entre les que pots caminar i els sents parlar i els veus fer feines ...

–  I nosaltres també podem fer de personatges del Betlem?

–  No sé. Potser sí.

–  Jo em demane fer de pastoret.

–  Jo de pastoreta.

–  Que faves que sou, jo em demane de rei Herodes, que té un castell i soldats.

Així ha anat omplint-se de visitants la Penya del Corb, on ja fa mig segle que es ve representant aquest pessebre.

Un dels moments àlgids de la representació és la vinguda de l'àngel de l'anunciació, aquell que va vindre a dir-li a Maria que s'havia quedat prenyada, clar el colom de l'esperit sant la ha de tenir molt xicoteta i la pobre Maria ni se n'havia adonat.

Aquest any, l'aparició en escena de l'angelot ha estat espectacular. Sembla com si s'obrira el cel, un rugit estrepitós baixa junt amb focus de llum encegadora que cau a sobre el portal del pessebre, on la Verge Maria d'aquest any -que no és una altra que Carme, la filla de Carmeta la peixatera, que a la primavera d'enguany se li aparegué un colomet durant les falles de Sant Josep i li va fer un bombo una nit de lluna plena a la platja de la Malva-rosa - acaba de donar a llum en directe i en exclusiva pels visitants que en aquest moment es troben a prop del pessebre. 

D'entre mig d'aquella llum zenital s'ha anat manifestant un àngel amb una llarga vesta d'argent i or, i unes ales enormes, que esteses donen a l'àngel una envergadura el doble de la seua alçada. Aquest personatge empunyava un espasa de llum, roja com una flama, que il·luminava de vermell la seua cara, que quedava a contra llum, en la penombra. Tot plegat recorda un guerrer sith del costat tenebrós de la força, un servidor del arximalvat emperador de la guerra de les galàxies.

La gent, mig encegada pels focus de llum, s'ha encongit amb un cert recel; aleshores s'ha sentit la veu atronadora d'un aparell de megafonia que ve de darrere de l'aparició:

–  En nom de Déu i per ordre del Papa de Roma – , s'ha sentit com un eco al fons  «i toma» – es fa saber a tothom que el bou queda expulsat del pessebre –. L'àngel fa una xicoteta pausa que semblà llarguíssima pel silenci que acompanya a la sentència d'exili –. El burro es pot quedar, ja que després la sagrada família ha de viatjar a Egipte. Aquesta ordre s'executarà immediatament i sense possibilitat d'apel·lació.

El silenci s'ha instal·lat entre la gent del pessebre vivent i els visitants, només s'escolta el brunzit d'unes aspes gegant, con si algú tingués calor i hagués engegat un ventilador de sostre. L'angelot comença a ascendir acompanyat per una fanfàrria de trompetes, però de prompte deté la seua ascensió i fa una baixada molt ràpida, es sent un oh!, somort, tothom ha cregut que es mataria en la caiguda, però no, es para en sec i es torna a sentir aquell tro de veu:

– Ah! Se m'oblidava. Vinc a anunciar-vos que Déu a nascut –. Torna a sonar la fanfàrria mentre l'angelot reprèn la seua ascensió.

Josep, en la realitat Albert el garrut, anarquista professant, ix del pessebre i crida a les altures:

– I allò de «Pau pel hòmens de bona voluntat »? 

– Això ja no seu creu ni Déu –, s'escolta com s'ho anuncia l'àngel des de les altures, sense megafonia però.

La llum s'ha anat amunt amunt, fins convertir-se en un puntet en el cel estrelat d'aquesta nit de lluna plena. Per aquesta raó, algunes persones que s'han situat en un turó proper, per tal de fer un berenar campestre, amb fuet, truita de creïlles i unes botelletes de vi negre del terreny, han pogut observar com un aparell molt semblant a un helicòpter, amb un logotip als laterals que els recorda l'escut papal, s'allunya de l'escenari del pessebre viu.

Quan la llum s'ha perdut en aquest cel nocturn, un silenci feixuc cau com una llosa sepulcral a sobre la Penya del Corb. Totes les mirades estan posades en el bou del pessebre. Aquest mai s'havia sentit tant observat, està acostumat a estar-se allà, tot quietot, remugant la palla que el Josep li serveix, llança el caliu del seu alè per escalfar el nadó i, de tant en tant, dóna un mugit, com una salutació per tranquil·litzar el nounat i espantar-li els malsons.

El bou acota el cap i ix del pessebre. Quan ja ha travessat el llindar, l'Albert li fa una abraçada ‒ Ànim, germà ‒. El bou se li queda mirant des de la nit sense estreles dels seus ulls, en sant Josep, entenent un retret en la seua mirada, li diu ‒ Fes-te el càrrec. Tinc muller i un xiquet acabat de néixer, no puc enfrontar-me amb les autoritats‒. El bou gira el cap i mira el Jesuset, dóna un mugit d'acomiadament que ompli de melangia els cors dels assistents. El pobre nadó, que no és Déu, aliè als succeïts, ha entès que el bou li canta una de les seues nanes i fa un somriure de satisfacció.

El bou comença a descendir per la costera, dirigeix les seues passes a “ca el sastre”, qui en veure-ho fa entrar en casa a tota la seua família i la tanca amb forrellat. La figura d'aquell angelot gegantí, amb la cara ensanguinada i ulls vermells, li feia vindre caguera.

En la davallada ho intenta en totes les cases del poble i en tots els casos es troba amb la porta tancada i barrada.

El pobre bou és veu empés a l'exili per la manca de solidaritat dels seus veïns. La voluntat del Papa oprimeix els hòmens de pau, que tot i tindre simpatia pel pobre animaló, temen l'enviat Papal, amb aquella figura esfereïdora, més pròpia dels inferns que del cel. Però així són aquests temps on tot s'ha capgirat.

El bou del pessebre de Nadal continua el seu èxode cap al sud. Dins de quatre dies arribarà una nova entrega amb les darreres aventures i el desenllaç del conte.